Mònica Sans

gel nocturn
em desperto
el meu canti esclata
He volgut titular l'exposició amb un haiku
de Matsuo Basho com una expressió profunda d'una
commoció sentimental i estètica. Amb la intenció de ser
una mirada a l'interior de cada persona com a éssers
vulnerables, tret de l’imaginari de la quotidianitat i de
l'observació vivencial.
Quan les adversitats ens superen, ens sentim trencats
tan física com psíquicament. Com diu el filòsof Josep Maria
Esquirol "la memòria i la imaginació són les millors armes
del resistent" però quan bufen vents dolents i adversos: qui
ens ajuda a resistir l'envestida?
No hi ha recomposició ni ressorgiment sense temps i ni
paciència. La capacitat de saber sofrir i tolerar infortunis és
la clau per a afrontar qualsevol situació. Saber valorar el
què es trenca en nosaltres aporta una serenitat objectiva:
trencats, únics, irreemplaçables.
Kintsugi, terme japonès, significa unió amb or, reparació
amb or o fusteria amb or. Un art que remunta al segle XV
que consistia a arreglar fractures dels objectes de ceràmica
que pel temps o per accidents havien patit algun
desperfecte.
Tot allò que està trencat o defectuós, el Kintsugi invita a
trobar la bellesa en llocs inversemblants, celebrant la
dialèctica de la totalitat i la fragmentació, la idea que
l'autèntica bellesa està composta d'ambdues, és a dir, "allò
que s'ha trencat sempre pot ser més fort".
Els japonesos creuen que quan alguna cosa ha patit mal i
té una història, es torna més bell, per això reparen els
objectes trencats amb or. En lloc d'amagar els defectes i
les esquerdes, s'accentuen i celebren com a prova
d'imperfecció i fragilitat.
El mateix es pot inferir en la capacitat humana, quan
quelcom es trenca en la vida és necessari tenir paciència i
la dedicació d'un restaurador, així com la determinació de
sanar la ferida.
L'art d'admirar la bellesa en les cicatrius de la vida:
"el món ens trenca a tots, i després alguns es més
forts en les parts trencades" Ernest Hemingway